La guineueta astuta

Primer acte de La guineueta astuta

Segon acte de La guineueta astuta

Tercer acte de La guineueta astuta

Ramon Gener presenta La guineueta astuta de Leoš Janáček

Ramon Gener s'acomiada dels espectadors

A la partitura de La guineueta astuta es combinen elegantment diferents estils de composició: el postromanticisme txec –amb abundància de danses i melodies populars–, el modernisme alemany i també diferents passatges en els quals s’aprecia la influència de l’impressionisme francès. Aquest breu interludi, en què es representa el pas d’una nit trista a una alba esplèndida, té el segell evident de l’estil de Debussy i Ravel, i és el moment que no només marca el procés d’alliberament de Bystrouška, sinó que és un dels més bonics que s’han escrit per a orquestra simfònica.

Després de desplegar l’astúcia en la vida adulta, enganyant un teixó per prendre-li el cau i confonent els homes, Bystrouška s’ha apoderat d’una bona part del bosc. Però l’espera una sorpresa: un dia coneix un magnífic guillot de pelatge daurat que la sedueix i de la qual s’enamora irremeiablement. Aquest duet per a soprano i mezzosoprano té diversos instants d’un lirisme desbordant, en què les dues veus s’expressen individualment i conjuntament per expressar la passió de l’amor, que porta la vida en comú, la reproducció i la perpetuació de la vida.

Tal com succeeix al principi de l’òpera, el Guardabosc es recolza al tronc d’un arbre i es disposa a dormir. En aquest moment, canta el seu passatge individual més extens, una mena d’ària –amb moments immensament lírics en un estil de cant declamat–, en el qual repassa la seva vida. Allà es trobarà amb criatures del passat –la neta de la granota que el va despertar en la primera escena–, i així donarà veu a la idea principal de l’òpera, que és la constància eterna del cicle de la vida i el renaixement de la natura.