MEDIA
INFO
Sinopsi
"“Si j’étais Dieu, j’aurais pitié du cœur des homes”
(Arkel, Pelléas et Mélisande, escena I, acte IV)
Òpera decisiva en la història del gènere, Pelléas et Mélisande està basada en el drama simbolista de Maeterlinck. Estrenada a París enmig d’una gran incomprensió de la crítica i del món musical de l’època, el seu magnetisme i la seva força rauen en el llenguatge oníric.
En una atmosfera inquietant, els personatges vagaregen silenciosos, absents i passius.
Mélisande, personatge enigmàtic d’estranya bellesa —que es troba al bosc amb el net del rei, Golaud, i amb qui es casa—, té una apassionada història d’amor amb el jove germà de Golaud, Pelléas. Aquesta relació paral·lela portarà a la mort dels dos amants.
Transposició del mite de Tristany i Isolda, un amor que s’imposa a despit de la mateixa voluntat i de les normes morals, i que troba només en la mort el seu acompliment, però amb un llenguatge musical completament nou, allunyat de Wagner.
Àlex Ollé explora aquesta partitura a través del llenguatge dels somnis, tenint en compte Freud i el surrealisme, i amb una estètica propera a creadors actuals com ara Lars von Trier o David Lynch. La seva proposta està concebuda com una acumulació de preguntes i respostes impossibles. La caixa negra que presideix l’escena amaga el gran enigma; en realitat, és una metàfora moderna de la ment humana. Un gran bloc que amaga en el seu interior la complexitat dels codis onírics i la informació sobre la tràgica mort de Mélisande i que, a la vegada, es relaciona amb el món exterior a través d’un element fonamental: l’aigua.
La melopea continuada explica el tràgic triangle amorós a partir d’una acció de caràcter estàtic.
Misteris, pertorbació i gran ritme teatral per a aquest viatge fantasmagòric d’irrealitat on el paradís dels protagonistes és l’amor veritable."
(Arkel, Pelléas et Mélisande, escena I, acte IV)
Òpera decisiva en la història del gènere, Pelléas et Mélisande està basada en el drama simbolista de Maeterlinck. Estrenada a París enmig d’una gran incomprensió de la crítica i del món musical de l’època, el seu magnetisme i la seva força rauen en el llenguatge oníric.
En una atmosfera inquietant, els personatges vagaregen silenciosos, absents i passius.
Mélisande, personatge enigmàtic d’estranya bellesa —que es troba al bosc amb el net del rei, Golaud, i amb qui es casa—, té una apassionada història d’amor amb el jove germà de Golaud, Pelléas. Aquesta relació paral·lela portarà a la mort dels dos amants.
Transposició del mite de Tristany i Isolda, un amor que s’imposa a despit de la mateixa voluntat i de les normes morals, i que troba només en la mort el seu acompliment, però amb un llenguatge musical completament nou, allunyat de Wagner.
Àlex Ollé explora aquesta partitura a través del llenguatge dels somnis, tenint en compte Freud i el surrealisme, i amb una estètica propera a creadors actuals com ara Lars von Trier o David Lynch. La seva proposta està concebuda com una acumulació de preguntes i respostes impossibles. La caixa negra que presideix l’escena amaga el gran enigma; en realitat, és una metàfora moderna de la ment humana. Un gran bloc que amaga en el seu interior la complexitat dels codis onírics i la informació sobre la tràgica mort de Mélisande i que, a la vegada, es relaciona amb el món exterior a través d’un element fonamental: l’aigua.
La melopea continuada explica el tràgic triangle amorós a partir d’una acció de caràcter estàtic.
Misteris, pertorbació i gran ritme teatral per a aquest viatge fantasmagòric d’irrealitat on el paradís dels protagonistes és l’amor veritable."
